L’únic record que tinc de la meua adolescència és el revòlver Colt, cromat, calibre 38, que el meu oncle em va deixar en herència juntament amb una cartutxera de pit, les corretges de la qual feien dues voltes entorn del meu cos, aleshores amb menys músculs que avui i amb més ossos per les privacions de la vida.

Si dic que dormia armat, ho dic tot. Als matins, en despertar amb els crits de la meua mare, jugava amb el revòlver, el contemplava contra la llum que hi penetrava per la finestra. Vivia obsedit per la seua forma i tamany, sense comprendre com un objecte meravellós podia transformar-se en perillós. Acaronava la culata, feia girar el tambor contra el palmell i m’apuntava el canó contra la templa, com qui jugava a la ruleta russa.

-No t’apuntes així, perquè això que tens a les mans no és una joguina! –cridava la meua mare més enllà de la porta- Així es va apuntar el teu oncle i així el van matar. Un tret al cap va acabar amb la seua vida...

Llavors jo retirava el revòlver de la meua templa i apuntava contra la paret i m’imaginava que d’un tret llançava enlaire el barret del meu adversari. Després bufava el fum del canó i, fent-lo girar en el dit, com ho feien els cowboys, l’enfundava en la seua cartutxera de cuiro negre.

De vegades, sense ni tan sols posar-me els pantalons, m’apropava a la finestra. Apuntava al primer vianant, simulava l’espetec de les bales amb la boca i descarregava els sis trets, mentre allà dintre, a la cuina, hom sentia la veu de la meua mare parlant amb ella mateixa com cada matí.

Amb el temps, el revòlver es va convertir en un amulet contra els perills. Al seu davant em sentia més valent i segur, fins que un dia, mentre jeia encara al llit, el revòlver apuntat contra la meua templa, vaig pressionar el gallet sense voler-ho i la bala em va travessar de banda a banda. La sang va rajar a dolls i la vida se’m va encallar entre les parets del pit.

Quan la meu mare va tornar del mercat i va pressentir que jo era encara al llit mirant el sostre des del punt de mira del revòlver, va traure el cap per la porta i digué:

-Hora d’anar al col·legi…

Vaig sentir la veu com en somni, em vaig aferrar al revòlver com un marrec que s’abraça al seu ninot de peluix i em vaig disposar a acarar la mort amb el revòlver carregat per les mans del diable.

La meua mare, enutjada pel meu silenci, va entrar en la cambra. Va posar a prova la seua autoritat i decisió irrevocables, i va dir enèrgicament:

-Estigue’t ja de jugar amb el revòlver i fer-te el mort!...

Però en veure una reguera de sang que s’escolava entre els taulons emmetxats del terra, va fer un crit al cel, tremolà com gelatina i va repetir entre sanglots:

-Què et vaig dir?!... Què et vaig dir?!